Decepció a Torelló

Jordi Camprodon tampoc no podrà aixecar, enguany, l’Orelluda del Ges després que el Lanzarote va caure prematurament a la segona fase del torneig quan ho tenia tot de cara per classificar-se (amb un empat, assolia els quarts de final). Amb tot, l’esforç realitzat durant el cap de setmana anterior que havia servit per conquerir Muntanyola va acabar passant factura als taronges que van caure per 3 a 1 en el cara o creu contra Camprodemar, equip que va ser clarament superior al quadre lanzarotenc des que es va posar per davant en el marcador al minut vuit del primer període.

El Lanzarote va superar amb certa facilitat, per bé que amb alts i baixos, la primera fase de la competició. De fet, va alternar grans partits (va excel·lir en defensa en el seu enfrontament amb Neteges Calldetenes, que va acabar entre el quatre primer classificats, guanyant per un contundent 5 a 2) amb derrotes inesperades contra rivals com Esports Pellicer o Atmosfera, el qual arribaria, també, a semis. La seva irregularitat, combinada amb les absències (Xavi va ser baixa tres partits, Jordi Saborit i Blai Martí van ser sancionats per acumulació de targetes…) el va rellevar al tercer lloc del seu grup, amb la qual cosa assolia la classificació per la segona fase, però quedava enquadrat, entre d’altres, amb el potent Càmping Vidrà –vigent subcampió del torneig de Torelló–, tot un contratemps.

La segona fase va començar amb un avís pel Lanza. El rival més feble del grup va col·locar entre l’espasa i la paret al conjunt taronja, que va veure com un dels rivals fallava a boca de canó un gol cantat. Per sort, amb el 3 a 2, el Lanzarote va saber reaccionar i Carles Garrido i Xavi van sentenciar el partit col·locant el 5 a 2 a l’electrònic. Al segon partit, va semblar que s’havia après la lliçó, i el conjunt taronja va sortir a jugar, de nou sense Xavi, amb concentració, seriositat i fermesa amb el Càmping Vidrà. Al Lanzarote no li van tremolar les cames i va tractar de tu a tu sense complexos un rival que destil·la qualitat i que, malgrat avançar-se en el marcador, va acabar firmant l’empat veient la seriositat defensiva taronja i la seva perillositat en el vessant ofensiu. L’empat col·locava el Lanzarote amb un peu i mig a quarts que ja somiava encadenar el segon títol de la temporada, i va sortir a la pista conscient que amb un empat obtenien la classificació i amb la calculadora a la mà per la lluita pel primer lloc.

Res més lluny, però, del que havia de passar. El Lanza va veure’s sorprès per un rival que jugava a un futbol sala fluid, còpia exacta del manual, però sense una lectura entre línies. El resultat era un joc ràpid que combinava bones rotacions amb moviment amb poc sentit. De seguida es va veure que l’equip taronja hauria de carregar-se les piles si no volia patir per classificar-se, i més quan el rival es va avançar en el marcador. El Lanza acusava el cansament i jugava d’esma, amb un joc feixuc i pesant com les pròpies cames dels jugadors. Aviat Camprodemar es va avançar novament amb una volea potent a l’escaire de la porteria de Jordi Saborit, un gol de bandera amb mitja fortuna. Les coses, doncs, s’acabaven de posar costa amunt pels taronges que, per acabar-ho d’adobar, veia com abans de la mitja part ja perdia per 3 a 0. A la represa, la tònica del partit no va canviar, i aviat el Lanzarote va moure fitxa substituint Jordi Saborit per un jugador de camp. La tàctica que havia funcionat tan bé a Sant Quirze no va donar tants fruits a Torelló, i Camprodemar disposava d’oportunitats per ampliar el seu avantatge. Més de cor que d’altra cosa, Sergi Pi va reduir distàncies amb un xut ajustat, però tot plegat continuava sent un voler i no poder. Encara de cinc, el Lanza es va mostrar cansat, tou i imprecís en la passada, la qual cosa va costar una pèrdua de pilota que deixava el quart amb safata per Camprodemar; Xavi el va voler evitar com fos i va deixar els seus en inferioritat numèrica per unes mans fora de l’àrea. Ja tant era. El Lanza estava fora de la fase final. Al vestidor, cares llargues i llàgrimes de ràbia i decepció. Un mal dia, el 27 de juliol, a la bonica capital del Ges.

CAMPIONS DE LES 24h de MUNTANYOLA!

El cap de setmana del 24 i 25 de juliol el Lanzarote va aconseguir el quart títol del seu palmarès i el primer de la temporada. Ho va fer a Muntanyola, poble de bons formatges, i en un torneig que va costar molt més del que tothom esperava en un principi.

El torneig es va organitzar de la següent manera: 7 equips, dividits en dos grups de 3 i 4 equips. El Lanzarote va quedar enquadrat amb el Bar Copa, un grup d'adolescents de Sta. Eulàlia de Riuprimer, Els Últims, un grup de nois que aparentaven ser candidats al títol, i finalment els Bar Casal Muntanyola, equip contra el que tocaria debutar dissabte a les 20.00h.

Bar Casal Muntanyola 4-5 Lanzarote
Partit que va fer tocar de peus a terra als jugadors del Lanzarote. La duresa del quadre local va dificultar molt el joc de toc del Lanza, i el mateix excés de confiança va fer la resta. Al final, però, victòria pels pèls i avís per a navegants. Els golejadors van ser Guillem Solerdelcoll, Sergi Pi, Xavi i Carles Garrido per partida doble.

Bar Copa 1-8 Lanzarote
Tràmit resolt amb bon joc (que no Bonjoch), esportivitat i, sobretot, pegada. El Lanzarote va tirar de repertori futbolsalístic, amb un clínic de paral·leles, parets, anars i tornars, paraguaies i tornars a començar. En aquest partit, Miquel Camprodon, president de l'Agrupació Lanzarote Veterans, va debutar amb l'equip taronja en la temporada 2010. Òbviament, en aquest partit qui no sucava era tonto, i els golejadors van ser: Xavi (3), Garrido (4) i Pi.

Els Últims 10-6 Lanzarote
Gerro d'aigua freda (que no Aiguafreda(gran jugador, pitjor persona(millor flipet))) pel Lanza, que en 5 minuts veia com se li escapava el partit de les mans amb un parcial de 4-0. Abans de la fi del primer temps, el Lanzarote va sortir a jugar de 5, però la tàctica no va sorgir efecte i, lluny d'escurçar distàncies, es va obrir una bretxa (com la de Rolánd) encara més gran. A la segona part, però, es va arribar a perdre de només 3 gols (8-5), i tot i acabar perdent de 10-6, la imatge final va ser esperançadora. El resultat, però, condemnava als taronges a la segona posició del grup, i per tant, s'enfrontaria al 1r de l'altre grup, que disposava a les files del gran Dmitro Chygrinskiy. Golejadors: Blai, Pi (2), Xavi (3)

Semifinals: PB Muntanyola 4-6 Lanzarote
Mal partit del Lanza, que malgrat avançar-se 0-2 primer i 2-3 després, va veure com, a falta de pocs minuts perdia per 4-3 i es veia fora de la final. Però un bon final de partit va permetre l'empat de Xavi, i el Lanza va acabar fent imposar la seva lògica amb gols de Pi i Garrido (que ja havia marcat), a esplèndida passada d'esperó de Campro sentenciava definitivament el partit. Els altres golejadors van ser Herreros i Blai Martí.


Final: Els Últims 0-3 Lanzarote
La final era a les 6 de la tarda, diumenge. A les 16,30 estavem convocats a casa el Sr. Solerdelcoll Tort (Willian Neck'Soler Not Straight). La xerrada tàctica va ser enriquidora, però, sobretot, la motivació que es veia a la cara dels jugadors era assegurança d'un partit d'entrega màxima dels jugadors del conjunt taronja. En arribar a la pista, els rivals van poder observar la conjura que el Lanzarote havia fet, i que contrastava amb la seva aparent passivitat de cara a la finalíssima. El Lanza avia estudiat el rival i havia pres bona nota de la dura derrota, contra el mateix equip, la matinada anterior.

I el partit va començar, amb un Lanza molt ben posicionat en defensa i jugant i movent l'esfèrica com no ho havia fet en els partits anteriors. Les ocasions dels Últims no arribaven, però els taronges, ara vestits de blau, anaven avisant la porteria rival. Al minut 10, Marc Herreros culminava una bona jugada col·lectiva amb un xut ras amb l'interior que posava el 0-1 al marcador. La tònica del partit no va canviar. El Lanza seguia igual, i en una recuperació de pilota a mitja pista, Xavi va encarar el porter en l'u contra u, però un jugador rival li va fer falta quan estava armant la cama. El mateix 4 del LNZRT seria l'encarregat de picar la falta, a la frontal de l'àrea, que superaria la barrera i significaria el 0-2 al marcador, que faria embogir banqueta i grada. L'eufòria es palpava a l'ambient, però la mitja part va servir per tocar de peus a terra, i adonar-nos-en de que per molt bé que estiguéssim jugant, encara restaven 20 minuts de partit, i Els Últims tenien qualitat de sobres.

A la represa exactament la mateixa pauta. Els taronges continuaven sense caure en les picabaralles rivals, i Jordi Saborit tenia una tarda plàcida, tret d'algun xut de lluny que el vilatortí aturaria amb gran encert. Miquel Camprodon, rebentant totes les cases d'apostes (el seu gol es pagava a 70 € per euro apostat) va posar el definitiu 0-3 al marcador al empènyer, no sense riscos, una pilota a boca de canó.
Els minuts finals van ser de domini, i fins i tot es podria haver augmentat la distància a l'electrònic. El xiulet final va desfermar l'eufòria conejera, la Vuvuzela de l'Andreu, i la llàgrima de més d'un aficionat.
Campro va aixecar la copa al cel de Muntanyola. El final de festa va consistir en un pica-pica gentilesa de l'Ajuntament d'aquesta bonica vil·la osonenca.

Espectacular partit del Lanzarote (Crònica de Blai Martí)

"Jo vinc aquí a penjar pipes i a veure aquests nanos com corren", anunciava solemnement Joan Anton Sucarrat i Batllori, veí de la població de Sant Quirze de Besora, dilluns 12 de juliol al vespre.

Joan Anton havia arribat a la pista a quarts de vuit, i havia estat presenciant un partit decebedor. La perspectiva per aquest veí ancià de Sant Quirze no era gaire bona, ja que el següent partit enfrontava el Pompes City amb el Lanzarote Futsal, que encara no havia sumat cap punt i que havia deixat d’acudir ja a tres partits.

El partit va començar puntual, i, malgrat que el Lanzarote era en aquells moments l’equip que tancava la classificació, el públic Besorenc va poder apreciar de seguida que el quadre lanzaroteny buscava una victòria que l’allunyés de la cua de la classificació i el fes entrar al tren dels equips que lluitaven per la classificació a la següent fase.

Després d’una primera possessió del Pompes City, el Lanzarote va tancar jugada rere jugada al conjunt de Sant Quirze a la seva pròpia pista deixant el porter Jordi Saborit a la banqueta i posant-hi Carles Garrido en les jugades d’atac, jugant de cinc. Els moviments hàbils dels jugadors lanzarotenys desconcertaven la defensa local i feien presagiar un canvi imminent al marcador. Sens dubte, el destí va tornar a posar-se en contra momentàniament del Lanzarote, que va veure com una pèrdua de pilota infantil de Sergi Pi, que després es rescabalaria de l’error amb un partit immaculat, significava el primer gol de la nit.

Però el Lanzarote no es va desesperar i no va renunciar a la seva proposta de futbol total que havia embadalit un públic que va acabar rendit a la màgia de Pi, Herreros, Camprodon i companyia. Així, aviat va aconseguir empatar gràcies a una excel·lent jugada que va culminar el mateix Jordi Camprodon i que va esperonar el conjunt a buscar nous gols. El Lanzarote es va veure recompensat amb un segon gol obra del crack de la nit, Marc Herreros, que va culminar una altra gran jugada que hauria fet saltar els ploms d’un pavelló de la Divisió d’Honor de Futbol Sala, abans que un parell de decisions errònies d’un indigne arbitratge van enviar a la dutxa prematurament a Carles Garrido.

A partir d’aquí, el Lanzarote es va arrugar i va caure constantment en les provocacions arbitrals, cosa que li va posar el partit molt costa amunt fins al punt d’arribar a anar per darrere en el marcador durant molts minuts de la segona part. Un gol de fortuna que significava l’empat a tres de Blai Martí, que va posar-hi més ganes que encert, semblava anivellar el partit, però tot plegat va ser un miratge, ja que el quadre local va tornar a avançar-se al marcador.

A partir d’aquí, el partit va semblar que entrava en una fase de voler i no poder amb un Saborit molt encertat, un Pi fora de si que tirava del carro, un Guillem amargat per la sorprenent permitivitat de l’àrbitre, un Camprodon que capitanejava una defensa que es descomponia per moments, un Blai Martí que veia com era agafat pels testicles en una clara agressió a la seva paternitat, i un Marc Herreros serè que ho provava des de tot arreu. L’equip anava a totes, però va veure com gairebé se li escapava el partit quan un obús a boca de canó de Blai Martí contra la seva pròpia porteria era aturat per un Jordi Saborit excels, que decidia muntar un contracop que, coses de la vida, col·locaria el Lanzarote de nou en el partit després d’una excel·lent rematada final de Sergi Pi.

El partit ja apuntava a l’empat, però el Lanzarote anava a l’alça. El quadre local va poder avançar-se novament, la qual cosa va impedir la gran col·locació de Sergi Pi que va recuperar una altra pilota d’or. L’equip ho intentava des de tot arreu, Blai Martí la va tenir a les botes, però va errar en el xut estavellant la pilota al pal quan el públic ja estava cantant el cinquè del Lanzarote. Ja no hi havia temps, tothom ho sabia. L’àrbitre, clar protagonista del partit, va allargar-lo tant com va poder perquè el Pompes City pogués avançar-se mentre veia les males mirades de Sergi Pi, que s’estirava la samarreta davant seu talment com Gerard Piqué fent embogir els més de 200 tiffosi que hi havia a la pista de Sant Quirze. A l’últim sospir, Herreros va recollir una pilota i va col·locar la pilota al pal del porter en un xut estratosfèric que ha donat la volta a la comarca fent el 4 a 5 definitiu. Amb el xiulet final, Herreros comentava que "he vist el forat per on havia de passar la pilota i he sentit la força de Déu a dins. És una gran victòria que l’oferim al públic que ha vingut avui", conscient que el seu gol havia posat la cirereta final a una partit excel·lent del Lanzarote.

Així, el Lanzarote obsequiava un públic que ha vist troncada la seva diversió diària de cada tarda a causa de l’anul·lació de diversos partits amb un regal futbolístic esplèndid, que va fer bocabadar a tothom. «Hem gaudit com camells! Crèiem que estaven bojos, però si l’àrbitre ho hagués volgut, Sant Quirze hauria pogut vibrar amb quaranta minuts de futbol sala total. Llàstima que s’ha inventat l’expulsió, el maleït ressentit amargat», anava en boca del públic al final del partit. Un autèntic regal al futbol sala.