Entre els més grans

El Lanzarote supera l’escull dels quarts per penals,

i fa un resultat històric a les 24 hores de Sant Julià.

Els taronges recuperen velles sensacions, però els

falla el físic per jugar la finalíssima.

El Biguetes Vic torna a ser la bèstia negra

dels lanzarotenys, que surten ovacionats del pavelló.

El Lanzarote s’ha fet gran. Ha trencat amb les urgències històriques, el mite de la barrera insuperable dels quarts. Ja no ha de veure les semi-finals de casa des de la grada, sinó que ara les viu en primera persona. I això que aquest any, pocs comptaven amb els taronges. Semblava que era un any de crisi (que ho ha estat, no ens enganyem), que el Lanza anava de baixa i que per segons què ja havia fet tard. S’havien alçat veus crítiques amb l’equip, des de dins i des de fora, i el cert és que el conjunt de Sant Julià feia temps que no gaudia a la pista. Se’l veia pesant, amb poc ritme i sense ganes; se’l veia com un equip poc conjuntat, cansat.

Però casa sempre és casa, i amb els teus no hi pots quedar malament. El Lanzarote tenia viu el record de l’any passat, que va fregar amb la punta dels dits unes semis que finalment no van arribar. Aquest any, vistos els esdeveniments, s’era caut amb els objectius, però ningú no amagava que la plantilla tenia ganes de fer un pas endavant, com si es volgués dir: “Aquí som nosaltres; això també és territori Lanza”.

El sorteig va ser benèvol pels interessos taronges tal com avançàvem just després que es sortegés la fase de grups. El LNZRT havia quedat enquadrat amb els potents Xatus, i dos convidats de pedra desconeguts que, malgrat que van presentar certa guerra, no van ser prou incòmodes pel Lanzarote. A la fase final, el Lanzarote va saber gestionar el tràmit dels vuitens contra uns decebedors Snnipers, va superar l’escull de quarts per penals contra els Ciril·lis, i es va quedar a la porta de la final després de caure, un any més, contra Biguetes Vic.

LES 3 CLAUS DEL TORNEIG

1. Humilitat taronja. El LNZRT havia rebaixat expectatives després del ridícul a Torelló, i va anar partit a partit sense marcar-se objectius.
2. Ambient d’equip. Al vestidor s’hi va poder tornar a palpar el bon ambient i la companyonia que necessita qualsevol equip guanyador.
3. La sort a la loteria. Qualsevol equip necessita un punt de sort. Als penals, contra els Ciril·lis, es va aliar amb el Lanza. Les lesions, l’altra cara de la moneda.

LES CRÒNIQUES DELS GRUPS.

LANZAROTE 8 – 1 ASIATIC LIONS

Debut sense gaire complicacions que es va saldar per un resultat massa balder. El duel es va decidir a la segona part, quan el Lanza va saber resoldre amb encert les seves ocasions. Abans, domini territorial i de la pilota, però algun ensurt: amb 1 a 0 a l’electrònic, gol fantasma que l’àrbitre va obviar i que hauria pogut complicar les coses als taronges. I molt.

Per a la galeria, dos autèntics golassos que intentarem penjar al blog perquè els pugueu degustar. Els golejadors de l’encontre van ser Xavi, Campro (2), Carles (2), Pi, Montero i autogol. El gol rival va arribar a la segona part en una jugada aïllada en què Montero va acabar d’enviar als fons de la xarxa una pilota que segurament ja entrava.

LANZAROTE 6 – 1 ELS FARTENERS

Equip treballat, amb bon posicionament tàctic per repel·lir les febleses que acompanyen l’edat (eren un equip la mitjana d’edat dels quals rondava els 50 anys), va oferir guerra fins que el Lanza els va saber desactivar. Partit més difícil del que el resultat indica, els taronges van resoldre ja a la primera part amb dos gols (Montero i Pi) fruit de dos córners que van evidenciar que el Lanzarote havia treballat les jugades de pissarra. A la segona part, el gol dels Farteners van arribar en alguna jugada aïllada i van aconseguir el gol de l'honor que va maquillar una mica el marcador final. Els golejadors de l'encontre van ser Campro i Montero per partida doble, Pi i Xavi.

LANZAROTE 2 – 2 XATUS

Dos cops el Lanzarote va avançar-se en el marcador, i dos cops van ser capaços d’empatar els Xatus en el partit que decidia el primer de grup. Partit, per cert, d’alta volada que es va decidir per detalls i que va deixar fora de la primera posició del grup al Lanzarote. El conjunt conejero va ser clarament superior al rival, i el va acular en molts moments de partit a la seva pròpia àrea. Ni les provocacions constants dels Xatus (que només en tenen el nom) ni el desencert incessant dels taronges als últims metres no van estressar l’equip, que va acaronar amb l’1 a 0, obra de Xavi després d’una passada de vint metres de Guillem Solerdelcoll, la classificació. Però va ser un miratge. Gerard Torrents va mostrar que, a banda d’ulls, també té esquerra, i va completar una bonica jugada personal amb una gardel·la que va deixar bocabadat el pavelló de Sant Julià. Tocava tornar a picar pedra, i de nou el Lanzarote va ser capaç de posar-se per davant gràcies a un xut de Joan Montero que va entrar plorant. Torrents, que es va guanyar l’expulsió, va ser objecte de falta a la frontal a pocs minuts de l’acabament, i els Xatus van aprofitar un desajust a l’hora de col·locar la barrera per tornar a empatar. El Lanza no va veure recompensat el seu bon partit malgrat que va tenir encara alguna ocasió de gol més. O potser la recompensa va arribar a la llarga.

LES CRÒNIQUES DE LA FASE FINAL.

SNNIPERS 0 – 4 LANZAROTE

Pas ferm del Lanza als vuitens que va humiliar uns Snnipers desmillorats arran la baixa de Gabri per lesió. Per la via ràpida i sense despentinar-se, els lanzarotenys van donar una lliçó de bon futbol per desfer-se d’un rival que mai no havia estat còmode (només cal recordar la dolorosa eliminació en el mateix tram de competició fa tres anys), i van accedir als quarts de final amb una targeta de presentació quasi immaculada i amb un resultat convincent.

El partit es va solucionar aviat gràcies a l’aparició de la Perla de Gurb, Guillem Solerdelcoll, que es va prendre la guerra pel seu compte i va posar el 0 a 2 a l’electrònic ben aviat. Amb el resultat favorable, el Lanzarote es va poder prendre el luxe de jugar tranquil,

sense pressions de cap tipus i va encadenar jugades de refinat futbol sala.

Xavi i Pi van posar la cirereta a uns vuitens més fàcils del que es

podien preveure contra un rival que, no ho oblidem, havia estat el millor del seu grup a la primera fase.

CIRIL·LIS 2 – 2 LANZAROTE (8 – 9 p.p.)

Patiment majúscul per assolir una fita somiada des de feia temps, i que va estar a punt de quedar estroncada a la tanda de penals. Fins a dotze, en va haver de xutar el Lanzarote per segellar l'històric accés a semis, i la glòria final -evidentment, compartida- va tenir la cara de Joan Montero, que no li va tremolar el pols en el penal decisiu com sí que els havia passat anteriorment a Blai Martí, Xavi o Sergi Pi.

Però el cert és que el Lanza no li hauria calgut resoldre l'encontre als penals si hagués administrat bé el seu avantatge. El quadre conejero va avançar-se mitjançant una bona rematada de Campro, i va semblar que sentenciava quan, a la sortida d'un córner, Garrido habilitava a Montero perquè fés el segon gol. Amb el 0 a 2, el Lanzarote s'acostava a les semis, però el partit es va girar: en una galopada per la banda dreta, Xavi no va poder rematar a causa de l'oposició d'un defensor, i la jugada va acabar amb un mal gest al genoll sense gaire bona pinta. El diagnòstic mèdic posterior va confirmar les males sensacions, i Xavi es va perdre tot el que quedava de torneig per una fisura al cap de la tíbia.

L'infortuni va trastocar els plans dels taronges, que van quedar estabornits. Un desajust defensiu va propiciar l'1 a 2 abans de la mitja part. Sense Xavi, el Lanza intentava buscar un tanca que cobrís la vacant, però el cert és que ni Blai, ni Carles, ni Campro, que haurien estat els relleus naturals, no van estar encertats.
A la represa, els Ciril·lis van acolar el Lanzarote a la seva àrea, i el partit es va convertir en un atac-i-gol constant. El Lanza reculava més que no construïa, i els Ciril·lis van aprofitar un nou desajust en la sortida de la pilota per empatar el partit. Només a còpia de contracops, el Lanzarote semblava que potser faria mal. I en va poder fer: fruit d'una falta lletgíssima (digne, potser, d'expulsió) sobre Blai Martí, el Lanzarote la va tenir, però el marcador ja no es va moure.

Als penals, Saborit, que es va fer un fart de fer amics, va aturar el primer dels tres que s'havien de xutar. Joan Montero i Sergi Pi van resoldre els dos primers amb transformacions brillants. Amb el tercer penal, Blai Martí va tenir la sentència definitiva, però errar en el xut. La tanda s'allargava perillosament. Xavi, Campro, Garrido, Guillem i Saborit van complir fins als vuit penals. De nou, el Lanza va tenir la sentència dos cops en la repetició dels xuts de Xavi i Pi, però el pal i el porter, respectivament, van evitar la classificació. Garrido no va fallar en el segon llançament, i a la quarta, Montero va donar el bitllet per semis als lanzarotenys. A la pista eufòria conejera (mai més ben dit), sobretot, encarnada per un Blai Martí que no veia clar el seu futur a l'equip després de fallar un penal que hauria pogut deixar fora als taronges.

BIGUETES VIC 3 – 1 LANZAROTE

Punt i final a les 24 hores en una semifinal descafeïnada que decidiria el convidat de pedra a la finalíssima després que a l'altra banda del quadre, el Nam Osona Promocions s'hagués desfet del totpoderós Alvicat en la reedició de la final de l'any passat.

El Lanzarote va plantar cara fins que se li va acabar del tot la gasolina, i encara així, hauria pogut donar la sorpresa al Biguetes, amb més profunditat de plantilla i amb la història a favor. El cert és que els taronges van acusar el cansament i les lesions de Xavi i Montero (el segon, va jugar malgrat les molèsties als adductors que no li permetien rendir al 100%).

El partit, semblant al de l'any passat a quarts de final, va deixar la sensació que un Lanzarote més atrevit i menys gasiu i defensiu hauria pogut plantar-se a la final, però la tònica dominant va ser el respecte mutu fins a punts exagerats. La pilota era, en general, pel Biguetes, que recorria a la seva punta i referència en atac perquè es girés (amb falta prèvia sempre) i intentés desequilibrar el partit. El seu desencert va ser total, en part pels mèrits de Garrido com a tanca, en part pel desencert del davanter en la rematada final. Això, fins que l'àrbitre va decantar el partit quan va xiular un penal tant clar del 8 del Lanza com clara era la falta en atac prèvia de l'atacant del Biguetes. L'1 a 0 era massa premi per un Biguetes garrepa i mancat d'imaginació. Amb aquest resultat, el Lanzarote va avançar una mica les línies, va tenir l'empat, i va complicar la vida al rival, que va agrair la mitja part.

A la represa, el partit va tornar a la monotonia del primer temps. Una genialitat a dins l'àrea de Saborit, va col·locar el 2 a 0 a l'electrònic, però el Lanzarote no estava disposat a claudicar. Garrido va assistir a Campro perquè el gran capità escurcés distàncies al marcador. El partit entrava a la recta final amb tot obert. El Lanza ho provaria jugant de cinc, i ja havia demanat el temps mort per canviar la tàctica. I Víctor Pérez, amb un xut llunyà i aparentment sense gaire perill, va establir el 3 a 1. Ni així, el Lanzarote no va signar la rendició. Ho va provar amb Carles Garrido de porter-jugador, que va estavellar al pal un xut que bé podria haver significat el 3 a 2.

Potser hi hauria hagut un altre desenllaç, i el públic hauria pogut gaudir d'una altra final. La història, però dirà que la final de les 24 hores d'enguany a Sant Julià de Vilatorta la van jugar el Nam Osona Promocions (ex-Carnisseries Pradell, Construccions Palomar i Apostuflant, equips clàssic a les finals anteriors) i el Biguetes Vic, i que no hi va haver color: 6 a 0. La història no és generosa amb els perdedors, però el Lanzarote, ara, ja és prou gran per estar entre els millors. Això sí, l'any que ve haurà de suar tinta, perquè es podria topar amb el fabulós Pim Pam Team de Miquel Mas, que ja treballa des de fa dies per concretar una plantilla de gran potencial que pugui lluitar pel títol.